dissabte, 19 de novembre del 2011

FENIX




Els ulls enterbolits
no desdibuixen el fons de l'ànima.
El reflex superflu
del exterior s'esmicola
quan tu trepitges
la terra esquarterada
que has forjat pas a pas.
Llavors reneixes
com fènix majestuós
ens els versos i les paraules.

3 comentaris:

  1. M'agrada molt aquest final, renéixer dels versos i les paraules!

    ResponElimina
  2. Sort Montse, que sempre hi ha l'esperança d'un renaixement, malgrat algun pou fosc ens hagi xuclat...
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  3. El vell fenix sempre reneix...i a diferència del pobre Icar pot volar alt, molt alt potser només ho ha de volguer...la veritat és que quan pots triar entre terra i cel tota desició és difícil... una abraçada i gràcies per el teu comentari poema :D

    ResponElimina

gràcies per recollir paraules amb mi.