Les filles de Zeus són de viatge per mons llunyans
galàxies catosfèriques, lluny del meu terminal.
El silenci tot ho embolcalla
¡Maleït silenci, el d'aquesta hora!
quan tot hauria de retronar
amb el pic de les pistoles (d'aire comprimit)
i el compàs harmònic dels martells.
Aquest silenci que es va fent sepulcral,
com tants i tants silencis
okupes de desenes de naus
rera la porta tancada.
Boques sense pa,
jaç sense sostre.....
El primer pas sempre és trencar el silenci, a mi la queixa en veu alta sempre em funciona. Ja veuràs que les filles de Zeus la senten i tornen a casa de seguida. Ànims!!
ResponEliminaDoncs cridaré ben alt, a veure si em funciona. Gracies
EliminaCom que no? jo veig que sí! :D Petonicos, guapa!
ResponEliminaGràcies Carme, sempre ve bé sentir-se recolzat.
EliminaMagnífic. Com el "paint", com més va més aconseguit.
ResponEliminaMica en mica aniré aprenen, Jordi.
EliminaUna abraçada a tots
Montse, les muses són una mica trapelles, però no te'n refiïs massa...Com deia no se qui :"quan la inspiració vingui, procura que et trobi treballant" Res de tancar la porta!
ResponEliminaPetons.
Ho procuraré, treballar ara es tot un privilegi, i de fet moltes vegades les filles de Zeus amb visiten mentre faig anar els martells. (treballo fent palets i embalatges de fusta saps?)
ResponEliminaUn petó
A vegades quan fem un bram rere una porta tancada ens sorprenem amb el nostre propi eco.
ResponEliminaQuan sona l'eco en un lloc tancat es perquè sol estar buit. Però tal volta la solitud, com la buido d'un lloc, et permet veure més clarament l'essència de les coses....
ResponEliminaBona nit Rafael.
¿T'agradaria publicar un llibre de tapa dura gratis del teu blog? Sóc Carles Valls de Printcolor. ¿T'interessaria? cvallsca@gmail.com
ResponEliminacomo siempre querida y admirada poetisa nos regalas profundas y bellas letras, mil gracias y feliz domingo con todo mi cariño.
ResponEliminaGracias por estar ahí.
ResponElimina