Recordo quan agafats de la ma
suràvem mars, i exploràvem cavernes
en el més profund dels sentiments.
Hem crescut i la curiositat ha deixat pas
al pes de la monotonia.
M'acarones de tant en tant.
Per inèrcia busco un paper i llapis
on deixar constància del meu enyor.
Aquest enyor en majúscules
de la nostre dependència intermitent.
Hem crescut, però pots tornar,
jo t'espero.
Ai, que la passió dels primers anys, de vegades no dura gaire i aleshores l'enyor d'altres temps, fa mal i busquem el consol de les paraules paraules escrites per plasmar el nostre desencís...
ResponEliminaPerò, mentre hi som, podem fer fora la monotonia i reviure sinó la passió, sí la tendresa...
Petons.
Perdona Montse, se m'ha colat una paraula de més...
ResponEliminaQuan vaig notar els primers símptomes de la monotonia em vaig convertir en Pere Pan, no vaig voler créixer més ... i així encara tenim temps de jugar i riure.
ResponEliminaBona nit Montse :)
Hola Montserrat, mentre torna, fes de la inèrcia una constància, potser així, només potser, la monotonia s'esvairà al ritme que tu vulguis marcar, mentre el llapis acarona el paper.
ResponEliminaUn somriure Montserrat :)
ROSER, bonica: la passió i la monotonia en els meus escrits són tant intermitents com la inspiració a la que faig referència.
ResponEliminaPERE: m'agrada molt això de convertir-se en PAN.
RAFAEL: Ja m'agradaria ser més constant en les coses que m'agraden i en certa manera m'alliberen, sobre tot quan acaronen el paper.