dimecres, 9 de maig del 2012

silencis






No es la llum del sol
que m'enterboleix la mirada
sinó els sanglots de l'anima
que brollen en els meus ulls.

M'esquinço en  mil bocins 
per tot el que tinc 
i tot el que perdo.

I el llast ... que arrossego 
 em persegueix.
Tinc tantes coses 
recloses dins el pit!

Que  les paraules no dites 
suren en els solcs
que dibuixen 
les meves llàgrimes. 

6 comentaris:

  1. Em commou aquest sentiment... molt.

    El poema l'expressa molt bé!

    ResponElimina
  2. Aquests dies estàs super-activa noia...La trituradora d'abans era una metàfora d'aquest post?
    M'agrada, els sanglots de l'ànima que brollen en els meus ulls...Intenta dir-les les paraules, i potser si treus tot el llast, ja no hi haurà llàgrimes...
    Mil petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No era pas la meva intenció, però podria ben ser-ho, oi?
      La primavera, la sang altera i e ls ànims una mica també :/
      Una abraçadeta.

      Elimina
  3. Les llàgrimes fertilitzen l'ànima però cal no fer-ne un mar de... De tant en tatn és bo duidar-no, deixar el llast i el llot ran de camí, treure'ns les pedres i reciclar totes les andròmines mentals...

    Des del far nit bona.
    onatge

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó Onatge. Però hi ha dies que no es fàcil "buida el pap" i les paraules tampoc flueixen (a mi, personalment).

      Bon dia des de la plana.

      Elimina

gràcies per recollir paraules amb mi.