dissabte, 13 d’octubre del 2012

Jugant amb Antaviana






Em vaig enlluernar 
amb la teva cuirassa
era tan perfecta, tant sublim...

Llastima!

L'encís va desaparèixer
al despullar-te ...













7 comentaris:

  1. he, he, he... em fas riure i no pas només pel teu final, sinó perquè l'has construït just al revés del que jo tinc en el meu cap que és més o menys això... improviso, eh? fent un plagi de la teva "forma"

    Em vas enlluernar amb els teus mots i els teus somriures plens de calidesa. la teva armadura lluïa al sol, com una bona i serena protecció que jo admirava. L'encís va desaparèixer en adonar-me que mai dels mais eres capaç de treure't l'armadura.

    ResponElimina
  2. Es boníssim, i els teus mots m'agraden més que els meus. Jo, no l'he treballat i ha sortit com a sortit . :] però això m'agraden aquests jocs...el diferent angle d'enfocar les coses, el mateix contingut expressat en diferent paraules.... I de plagi res de res.

    Un petonico.

    ResponElimina
  3. :) gràcies Montse ets un encant... tens raó, són divertits aquest jocs!

    ResponElimina
  4. Que bona!! És veritat que de vegades hi ha cuirasses que et penses que amaguen qui sap què i quan les despulles només hi trobes el buit! M'agrada molt, Montse.

    ResponElimina
  5. Ai Montse, que no és pas or (o plata)tot el que llueix...
    Bon diumenge.

    ResponElimina
  6. Enlluernat, enlluernat.
    Gràcies, Montserrat.
    Gràcies per tot.

    ResponElimina
  7. Molt bo. Les cuirasses enganyen.

    ResponElimina

gràcies per recollir paraules amb mi.