Follow by Email

dissabte, 10 de setembre de 2011

La solitud que porto dintre 
a voltes m'esberla la pell 
o m'envolta en tendre abraçada, 


precisos, concisos instants contraposats,
d'aquesta solitud en tinc xopa l'ànima.

Però avui em sento feliç, 
malgrat la vostre absència 
esteu sempre present.


Sou la mirada vers la costa, 
el "bona nit i tapat",
el "papus tat" de tantes nits. 


On la mirada restava perduda,
i quedava present la vostre rialla .


Un : fins demà si Déu vol. 
Fins que Déu va dir prou.
Prou de la vostre presencia al costat nostre.

Però la vostre companyia emocional, espiritual 
no ha deixat mai de dir-me: BON DIA 


Ni quan la costa vomita boire, 
ni quan el dia està emplujat....


Un sospir, una brisa, un murmuri,
sempre em conviden a tirar ENDAVANT.
                                                                 

4 comentaris:

  1. Mots arran de boira,
    i tanmateix acollidors.

    ResponElimina
  2. "La solitud que porto dintre
    a voltes m'esberla la pell
    o m'envolta en tendre abraçada,"
    M'encanten aquests mots escrits des de dins... Tot el poema és per rellegir-lo.

    Una abraçada amb barretina.
    onatge

    ResponElimina
  3. Onatge, es cert que ha sortit de dins, d'aquí a no res farà un any que la mare ens va deixar. A ella va dedicat.

    ResponElimina
  4. jordi
    Des de Bellmunt (la costa) on ma mare solia pujar cada diumenge a peu. Quan la costa bomita boire es un esplectacle marevellos.

    ResponElimina

gràcies per recollir paraules amb mi.