Follow by Email

diumenge, 1 de juliol de 2012

Adeu, fins.... (l)




Entrà a la cuina i la veié dormida.
Se la mirà : - Com podia haver estat tant enamorat d'ella? 
Els cabells llargs i daurats li cobrien el rostre. Amb la ma dreta els hi apartà. Fou llavors quan s'adonà que era morta.
S'esgarrifà, una ombra havia creuat  el seu pensament i obrir l'armari.

Tot en ordre!. - Què buscava?
Pot ser una evidència, per petita que fos, que no el fes sentir culpable.
S'assegué al seu costat, respirar fondo i obrir el sobre que tenia a la ma.


6 comentaris:

  1. Després de "marxar estranyament dolç aquell matí" intenta fugir de la culpabilitat. M’ha agradat el teu microconte, el fet d’haver-lo realitzat en dues parts incrementa el misteri! Així mateix, m’ha semblat excel•lent el proverbi àrab del teu blog. Diu que ens assegurem que el que direm és més bonic que un silenci. Sembla fàcil, però no ho és!

    ResponElimina
  2. Esperem que continui aviat... ara ja estic enganxada al teu conte...

    ResponElimina
  3. Una cosa ja no es pot solucionar......la mort. Ara només queda esbrinar què ha passat

    ResponElimina
  4. Ai, que jo ja tenia un mal pressentiment...Pot ser que buscant més sucre, s'equivoqués de pot...A veure que dirà la carta.
    Petonets.

    ResponElimina
  5. Enganxats tots per saber més!! Estarem al cas, a veure què hi diu a la carta ;)

    ResponElimina

gràcies per recollir paraules amb mi.