 |
| imatge baixada d'internet. Estol de falciots |
Primer la sorpresa de trobar-te viu
havent caigut de tanta alçada,
l'emoció per cuidar-te i somiar que un dia,
no massa llunyà, sense reconèixer-te
ompliries el cel de color
i passejades constants.
I ara, amb la tristesa el cor,
he vist com no sobrevivies
i maleeixo l'egoisme que em va portar
a somiar que me'n podria sortir.
Ets tant petit i tant tendre,
entre el borrissol començaven
a lluir les plomes... de la llibertat.
Trobaré a faltar venir-te a péixer,
les teves urpes aferrar-se a les meves mans...
potser ara creues el cel i els oceans
sense necessitar ales,
les teves urpes aferrar-se a les meves mans...
potser ara creues el cel i els oceans
sense necessitar ales,
en la "nosolitut" dels esprits lliures.
Potser ara....
Potser ara....
Els esprits lliures com be dius no estan mai sols, però quan marxan del nostre costat el forat que ens deixen és enorme perquè nosaltres no hem arribat a aquest estat de no dependència que ells han asolit potser després de pagar un preu molt alt...massa alt normalment,
ResponEliminaUna abraçada...va, que vas bé...:)