La solitud que porto dintre
a voltes m'esberla la pell
o m'envolta en tendre abraçada,
precisos, concisos instants contraposats,
d'aquesta solitud en tinc xopa l'ànima.
Però avui em sento feliç,
malgrat la vostre absència
esteu sempre present.
Sou la mirada vers la costa,
el "bona nit i tapat",
el "papus tat" de tantes nits.
On la mirada restava perduda,
i quedava present la vostre rialla .
Un : fins demà si Déu vol.
Fins que Déu va dir prou.
Prou de la vostre presencia al costat nostre.
Però la vostre companyia emocional, espiritual
no ha deixat mai de dir-me: BON DIA
Ni quan la costa vomita boire,
ni quan el dia està emplujat....
Un sospir, una brisa, un murmuri,
sempre em conviden a tirar ENDAVANT.
