arreplego paraules al vol,
mentre passa la vida i al mateix temps gaudeixo del plaer de fer petits tastets, d'aqui i d'allà...
Soc així jo, una mica "taste-olletes"
dissabte, 19 de novembre del 2011
FENIX
Els ulls enterbolits
no desdibuixen el fons de l'ànima.
El reflex superflu
del exterior s'esmicola
quan tu trepitges
la terra esquarterada
que has forjat pas a pas.
Llavors reneixes
com fènix majestuós
ens els versos i les paraules.
El vell fenix sempre reneix...i a diferència del pobre Icar pot volar alt, molt alt potser només ho ha de volguer...la veritat és que quan pots triar entre terra i cel tota desició és difícil... una abraçada i gràcies per el teu comentari poema :D
M'agrada molt aquest final, renéixer dels versos i les paraules!
ResponEliminaSort Montse, que sempre hi ha l'esperança d'un renaixement, malgrat algun pou fosc ens hagi xuclat...
ResponEliminaUna abraçada,
M. Roser
El vell fenix sempre reneix...i a diferència del pobre Icar pot volar alt, molt alt potser només ho ha de volguer...la veritat és que quan pots triar entre terra i cel tota desició és difícil... una abraçada i gràcies per el teu comentari poema :D
ResponElimina