Com em remou l'estomac tanta hipocresia! (crec que vomitaré). Molta gent ignora aquesta faceta de la Miriam, és una artista d'Oscar interpretant a les seves conveniències.
Fa temps que sé que no pertanyo el seu cercle d'amistats i si alguna vegada he cregut en la possibilitat de ser amigues de les de veritat, això ja és història!
Ni els meus esforços, ni els 26 anys de convivència a la feina i a la família (massa temps i massa ha compartir...) han evitat que de tant en tant s'obrin escletxes a la tanca, on es filtren brins d'esperança que acabaven sempre al sac dels gemecs.
Em sembla...
No! M'adono, que aquests brots s'estan transformant en pedres que col·loco sobre el mur, on s'escriu a cada una un mot diferent: ràbia, gelosia, incomprensió, indiferència, impotència... i converteixen la tanca en un mur trist i gris (quina pena!).
De fet crec que més aviat sóc com una arruga a la cara. Sí, com una de les primeres arrugues que apareixen. Un bon dia et lleves i la veus! Llavors salta l'alarma o l'ignores depèn de l'estat d'ànims o del dia que tens. Perquè saps que malgrat els teus esforços, l'arruga persistirà al seu lloc, tant se val les cures que li dediquis.
Espero això si, que no arribi mai el moment de recórrer al bisturí.
Jo crec més en intentar acceptar el pas del temps com una cosa natural que ens toca viure. (Uiiii... ! això ho puc aplicar també aquí! Acceptar les coses, vull dir. No donar-li voltes i voltes i més voltes deixant que aquests sentiments contradictoris m'atropellin per dins com el pas d'un huracà)
Uf! quina feinada...
Noia, hi ha gent molt falsa, però arriba un moment que te n'adones i aleshores aquest mur que s'alça només serveix per escriure quatre veritats i quedar-te tranquil·la...
ResponEliminaTu et recordes de la primera arruga? jo no, perquè suposo que em devia sortir ben acompanyada...i si cal acceptar el pas del temps i les coses , sense donar-hi moltes voltes, que tampoc serveix de gran cosa...
Petonets.