Teus i meus es fonen i confonen.
les desavinences es dilueixen
com la pluja d'aquesta tarda riera avall.
El sol de les hores viscudes ens uneixen
un al costat de l'altre.
No podria somriure sense tu,
lliure o captiva, pels moments viscuts
reneixo a cada albada.
No necessito dels records
per saber que la teva presencia
afeixugarà l'angoixa que tal volta
em clogui el pit.
Un dia i un altre no puc dir-te
És clar Montse, si són records viscuts amb la persona estimada, pertanyen als dos i es confonen fins a semblar un de sol...
ResponEliminaI molt millor les vivències del dia a dia que els records del passat.
Un petó.
Pas a pas,entre tots, construirem records. Un petó
EliminaWow!!, felicitats :)
ResponEliminagràcies :)
EliminaAmbivalent... no podria somriure sense tu i en canvi l'angoixa s'afeixugarà en la teva presència... i bonissim!!!
ResponEliminaMolt bo, Montserrat. És un dels millors que t'hem llegit. I sinceríssim, molt sentit. Es nota.
ResponEliminaAi Jordi! m'alegro que t'agradi.
EliminaUna abraçada:)