Desdibuixo els sinuosos torrents
que configuren la meva vida.
Il·lusions i somnis projectats
cap a un futur incert i poc probable.
Res no atura el fluix de l'esdevenidor
i la roda molinera em transporta
a l'espiral de l'existència
on m' és donat, inevitablement,
un dels més exquisits regals: créixer.
Però malgrat la lluïssor d'aquests ulls,
llescant al fons de l'ànima
descobrireu la duresa de fer-se gran.
Llegir poesia no és el meu fort, però m'alegro de tornar-te a llegir.
ResponEliminaSssst no ho diguis! però la poesia tampoc és el meu fort. Vaja, encara no ser quin és el meu fort! Una abraçada:D
EliminaHola Montse, quant de temps...
ResponEliminaTens raó, créixer és tot un regal, però el temps va passant i descobreixes que fer-se gran és força dur...
Bona nit.
Doncs, per no ser el teu fort, aquest poema és molt bo!
ResponElimina