Has marxat, ràpid
com un cabirol
als que tu admirabes.
La teva vida ha estat treballar
des de l' albada fins a la posta
i el teu deli,
embolcallar els sentits
amb el perfum
i el caliu de la terra.
Els russinyols i els muxernons
anyoraran les teves passes
i les teves mans que els
recollien amb tanta cura.
El teu somriure encomanadis
era moltes vegades l' analgesic
de les cabories de l' altre gent.
Les teves "nenes " quedaran
per sempre resguardades
en la memòria de la teva veu
i les teves paraules.
Al meu cosí, a qui pràcticament no li hem pogut dir adéu.
Les pèrdues de gent que estimem sempre fan malt. Ho sento molt, Montse...Segur que, els rossinyols, faran unes bones cantades perquè el recordeu sempre...
ResponEliminaMolts petonets.
Si que em sap greu, Montse!!
ResponEliminaLi has escrit un poema molt bonic. I és ben veritat que les seves paraules us resguardaran per sempre...
Una abraçada, bonics.
Hi han moments que esdevenen massa aviat en la nostre vida. Una abraçada de consol
ResponElimina