No es la llum del sol
que m'enterboleix la mirada
sinó els sanglots de l'anima
que brollen en els meus ulls.
M'esquinço en mil bocins
per tot el que tinc
i tot el que perdo.
I el llast ... que arrossego
em persegueix.
Tinc tantes coses
recloses dins el pit!
Que les paraules no dites
suren en els solcs
que dibuixen
les meves llàgrimes.
Em commou aquest sentiment... molt.
ResponEliminaEl poema l'expressa molt bé!
Gracies per la teva fidelitat, Carme.
EliminaAquests dies estàs super-activa noia...La trituradora d'abans era una metàfora d'aquest post?
ResponEliminaM'agrada, els sanglots de l'ànima que brollen en els meus ulls...Intenta dir-les les paraules, i potser si treus tot el llast, ja no hi haurà llàgrimes...
Mil petons.
No era pas la meva intenció, però podria ben ser-ho, oi?
EliminaLa primavera, la sang altera i e ls ànims una mica també :/
Una abraçadeta.
Les llàgrimes fertilitzen l'ànima però cal no fer-ne un mar de... De tant en tatn és bo duidar-no, deixar el llast i el llot ran de camí, treure'ns les pedres i reciclar totes les andròmines mentals...
ResponEliminaDes del far nit bona.
onatge
Tens tota la raó Onatge. Però hi ha dies que no es fàcil "buida el pap" i les paraules tampoc flueixen (a mi, personalment).
EliminaBon dia des de la plana.