Se'n va anar estranyament dolç aquell matí. Ella es va quedar a la cuina, bevent a poc a poc, cullerada a cullerada, el got de llet i cafè que s'havia escalfat massa al microones.
Al mig dia quan va tornar, la llet ja era freda, la cullera ratava l'equilibri entre els seus dits. I ella reposava eternament amb e l cap damunt la taula.
Ei! Això és un xic trist ... hem d'animar-nos que avui és festa i fa sol :)
ResponEliminaBon dia Montse.
Espera, trist del tot... no. Es un intent de "conte negre" a "cops de puny" això continuarà Pere, .... :))
EliminaJo pense que és esperançador. Vull dir, ell torna. Se'n va però torna. I suponc que això és l'important, però al mateix temps la sensació d'incertesa amb la taça de café... no sé jo...
ResponEliminaM'alegre d'haver descobert el teu bloc. Un bes!
I a mi que hagis passat per aquí.
EliminaTens raó ell torna per...????
Benvinguda Maria.
No és del tot trist, és una pinzellada que descriu la fragilitat de la vida. El cafè amb llet "massa calent" que es refreda acompanya l'escena. I el fet que ell marxi estranyament dolç ens augura alguna cosa. Que continuï, sí!! Una abraçada :))
ResponEliminaMolt bo, l'equilibri.
ResponEliminaQue no se l'havia begut culleradeta a culleradeta la llet? Potser se'n va anar dolç, perquè el sucre del cafè amb llet se'l va menjar ell...
ResponEliminaAixò de reposava eternament, em fa una mica de mala espina!
Petonets.